Mai no hem volgut canviar

Ara que tinc la possibilitat de passar els meus videos domèstics a dvd estic enfeinat amb aquells concerts de KPS que grabàvem en Super 8. Ha estat tota una experiència tornar a veure els concerts de cop. La veritat és que -gràcies a Déu- hem millorat força musicalment, i ara, tot sigui dit, penso que mai no hem estat millor. Però dóna certa nostàlgia tornar a escoltar cançons que no hem tornat a tocar. La ment es dispara cap a aquells moments...

M'he vist amb els cabells taronges tocant a la Cova del Drac. I tocava l'elèctrica, ja no m'en recordava! He sentit l'Albert cantant "Esboç", potser l'única vegada que l'hem tocat en directe, fent-me les veus a "Allò que esperàvem", juntant els ulls distants amb el Zènit. No he sentit -per variar- l'Esteve cantant 28 d'abril, però sí allargant sota la mirada atònita de la resta del grup la bateria de Crazy little thing called love a la plaça del Congrès, i sobretot, donant-li la mà al paio que ens va malvendre la bateria (encara ric quan ho recordo). Al Jorge fent-se passar per tècnic de so al ZdB. La Cris massacrant un Perestroika. Piolet sencer dient-nos que érem los osos amorosos, amb tanta cançó d'amor. Buf, massa records, massa, en tan pocs dies. Però sabeu què? Miro les imatges i em faig creus dels anys que han passat (8, ja). Llavors recordo el tio de la Jam Session dient que les bandes de rock tenen una esperança de vida de 2 anys, sense contracte discogràfic. Ja! Seguim al peu del canó, millor que mai, amb la mateixa il·lusió de quan vem començar. I miro aquesta foto, veig aquests dos tios amb mi i flipo de pensar els anys i anys que ens coneixem, les coses que hem passat junts, la vida que hem compartit, les ampolles, les guitarres, les cartes i les cançons que han passat per les nostres mans. N'hem passat de totes però això encara no ha acabat... i malgrat tot: MAI NO HEM VOLGUT CANVIAR.