M'he vist amb els cabells taronges tocant a la Cova del Drac. I tocava l'elèctrica, ja no m'en recordava! He sentit l'Albert cantant "Esboç", potser l'única vegada que l'hem tocat en directe, fent-me les veus a "Allò que esperàvem", juntant els ulls distants amb el Zènit. No he sentit -per variar- l'Esteve cantant 28 d'abril, però sí allargant sota la mirada atònita de la resta del grup la bateria de Crazy little thing called love a la plaça del Congrès, i sobretot, donant-li la mà al paio que ens va malvendre la bateria (encara ric quan ho recordo). Al Jorge fent-se passar per tècnic de so al ZdB. La Cris massacrant un Perestroika. Piolet sencer dient-nos que érem los osos amorosos, amb tanta cançó d'amor. Buf, massa records, massa, en tan pocs dies. Però sabeu què? Miro les imatges i em faig creus dels anys que han passat (8, ja). Llavors recordo el tio de la Jam Session dient que les bandes de rock tenen una esperança de vida de 2 anys, sense contracte discogràfic. Ja! Seguim al peu del canó, millor que mai, amb la mateixa il·lusió de quan vem començar. I miro aquesta foto, veig aquests dos tios amb mi i flipo de pensar els anys i anys que ens coneixem, les coses que hem passat junts, la vida que hem compartit, les ampolles, les guitarres, les cartes i les cançons que han passat per les nostres mans. N'hem passat de totes però això encara no ha acabat... i malgrat tot: MAI NO HEM VOLGUT CANVIAR.

Leer Mai no hem volgut canviar en Blog de Lestat

La primera de ellas es que, como el lector de más de dos dedos de frente sabrá, no soy un vampiro. Bien, punto uno resuelto. Tampoco me interesan para nada los temas góticos, ni tenebrosos ni necrofílicos o como mierdas se llame. Por cierto, tampoco adoro a Satanás.

Vale. Cuando tenía mis 16 años me leí las Crónicas Vampíricas de Anne Rice, una detrás de la otra, y me las fui leyendo mientras iban saliendo en edición bolsillo. El tema me gustó, es una hábil escritora al montar todo ese mundillo de los vampiros tan creíble. Como les pasa a los que han escrito respondiendo a mi mensaje, yo también deseé ser un vampiro. Pero uno se hace mayor, crece, y, aunque no he perdido las ganas de soñar, me conformo en ser un hombre, e intento sacarle partido a esa condición que, sinceramente, es más poderosa que la de vampiro, aunque estemos hablando del mismísimo Armand.

Por favor, miraos también al espejo, pensad en lo que tenéis y en lo que quereis conseguir. Ser humano ya es suficientemente difícil. Es que, chicos, me preocupáis, acabaréis como el Star Wars Kid, pero con dientes de plástico. Por cierto, si firmo como Obi Wan, ¿recibiré también mensajes de futuros aprendices a Jedi? No os fieis de aquél que se llame a sí mismo maestro.

Que la fuerza os acompañe.

Leer El secreto de Lestat en Blog de Lestat

Avui se he donat forma un idea que portava temps gestant, a partir d'aquesta foto del Ruben que li he robat. Pensava que, amb el pas dels anys, un va deixant enrera moltes coses, maneres de veure la vida, somnis, creençees. Però tot això no desapareix, es transforma (sí, com allò de l'energia) en altres somnis, tasques, il·lusions. I el seu lloc no deu ser diferent que aquesta foto, antenes que capten i terrats a on poder mirar el cel de més a prop. Una imatge més urbana, però què voleu que us digui, m'ho imagino així. Amb tot això, la cançó:

Antenes i terrats

Leer Antenes i terrats en Blog de Lestat

Pues sí, de entre todas los hombres que he querido ser (Spiderman, Rodríguez, Bunbury en Palo de Mayo), uno de ellos es el agente especial Cooper. Y no es sólo por el affair con Audrey, sino porque soy un auténtico enfermo de Twin Peaks. La mejor serie del mundo, de la historia de la TV... y mis amigos ya saben que cuando digo eso no lo digo porque sí. Qué le voy a hacer, tengo debilidad por los vampiros, como saben. Nada más, sólo que, si no la han visto aún, corran a su videoclub.

Tenía que decirlo.

Leer Yo quiero ser el agente especial Cooper en Blog de Lestat

LA GRAN NEVADA

Passen els matins a contracor i jo igual
No recordo com trobar el camí
Ja són massa dies que t’espero al meu terrat
No m’enyoro però avui em sento trist
Ja fa molt de temps des d’aquell cop que va nevar
Rera els vidres no podíem veure el sol
Després de la tempesta vam quedar incomunicats
L’un per l’altre, i jo del món
Què és el que hauràs fet de veritat?
A on deus haver anat a buscar el nord?
Què és el que vas prendre d’aquells dies blancs?
Digue’m que almenys has perdut la por
Jo ara et penso quan no em veu ningú
Encara m’espanto amb el teu nom
Ha plogut ja tant que he passat temps idealitzant
La neu es fon però encara ets a prop
En els cartells, en els perfums dels viatgers del metro
però almenys
he perdut les fotos i els trens
que em poden portar a tu
en les pel·lícules i en les noietes que també, com tu,
van baixar del Nord per tornar a casa.
Potser és hora de tornar a casa.
1.3.05

Leer Neu en Blog de Lestat

La primera imatge que vaig veure de la Janis em va impactar. Veia en ella la personificació de l'adolescència, aquell tren desbocat sense control ni destí que es precipitava cap a un lloc desconegut que em feia massa por conèixer. Però el primer gran sotrac va ser escoltar aquella veu cantant "cyyyyyyyyyyyyyyy baaaaaaby". Per mi, Janis era el que jo mai m'atreviria a ser. Aquell tren va marxar, deixant-me a mi a l'andana, espantat i confòs, cantant, això sí, cançons de desamor. Desitjava agafar aquell tren, i pujar al cotxe del John Milner, i barallar-me, navalla en mà, amb el James Dean allà al planetari. Però em vaig quedar allà, perplex, com "aquest homenet que tot ho fa bé" del Pi de la Serra, "que sempre camina, que sempre camina".

De vegades penso si no em vaig quedar allà massa temps, esperant un tren fantasma que mai no va arribar. De tots els trens que he perdut a la meva vida, em quedo amb el de la Janis. Però la vida seguia endevant, i jo havia d'inventar algun camí o alguna excusa per no quedar-me enrera. I així vaig fer, d'alguna manera, aprenent a tocar la guitarra i a fer cançons, per tal d'apropar-me a aquell tren. Potser m'enganyo, no ho sé, però almenys, sé que se sent quan, amb el cor en un puny, una noieta del nord et diu les paraules màgiques. Aquelles que obren la porta a la cova dels tresors.

Leer Un conte de vampirs a on surt la Janis en Blog de Lestat

Vampiros hay de todas clases y formas. Se puede ser vampiro vocacional pero también obligado por el azar. Yo, a veces, no sé a qué categoría pertenezco. Hoy, un poco de todo. Estoy relativamente triste y nostálgico, estado al que soy adicto y que, por cierto, me hacía falta últimamente. Mi amigo, también vampiro, Neburx, vive, creo, en ese estado permanente, pero él es diferente y se va a la Patagonia, o, según le dé, se fuma un porrito y ríe. A mi amigo Obokaman, cuando el trabajo se lo permite, le da por montar blogs, o a perder a las cartas, aunque últimamente el juego le haya ido bien. A mi amigo Baldrich (aunque también tiene otros nombres, como Gandalf), le cuesta llegar a este estado, pero seguro que llega, aunque no se lo notemos -por cierto, que hoy le he visto (trans)vestido de azafata de 1-2-3, y hasta aquí puedo leer-. Bueno, yo creo que soy el último vampiro bohemio que queda en este planeta. ¿Por qué? Pues porque, cuando llego a este estado, me da por escribir, normalmente canciones, pero hoy no, siento que hace tiempo que perdí la habilidad para componer. También me da por mirar al pasado y pensar, aunque sé que es mentira, que fue mejor. También porque tengo un trabajo de mierda y eso siempre influencia algo. Y como sabéis, la bohemia no existe, así que dejadme hacer el fantasma un rato.

Menos mal que vampiros hay en todas partes y eso me permite salir por ahí a morder cuellos sin remordimientos, aunque mal de muchos consuelo de tontos, y además, el vampirismo es un arte demasiado antiguo como para cambiarlo ahora. Así pues, nada puede cambiarme, ni ganas. Bueno, me voy a dormir, no sea que el sol me pille desprevenido y se me quemen las alas, como a Calamaro.

Y hasta aquí, las crónicas vampíricas de hoy.

Leer Vampiros en Blog de Lestat

Crec que aquesta web va néixer a partir de les circumstàncies de la vida de l'autor, que el van empènyer a cercar nous camins de comunicació. I el cert és que els va trobar, i molt ben trobats. Les coses, però amb el temps i per sort, tornen al seu lloc, els temps canvien, i com diu la cançó, "ja ha arribat l'estiu i tot sembla tornar al seu lloc". Així que, l'amic Obokaman, abandona les vies creatives per tal d'adreçar la seva libido cap a altres senyals (no penseu malament, no tot es redueix al mateix). Així que, a mesura que les descàrregues emocionals de l'autor anaven disminuint a la web, jo, lector morbós i culebreru, anava perdent l'interès per la susodicha. Els rampells emocionals s'anaven substituint per dades més tècniques, i jo que sóc un ignorant en aquests temes, vaig començar a fer el salt a la pàgina. Però vés per on, que avui m'agafa per tornar-hi, i tot i que sento certa nostàlgia, me n'alegro del canvi de web. L'obokaman que coneixíem se supera. I això està bé, molt bé, els temps canvien i en aquest cas, us ho prometo, el canvi és a millor. A molt millor. N'estic segur. Però això és una opinió molt personal, i ja sabeu, els que em coneixeu, que jo d'internet i de webs no tinc ni idea.

Leer L'Obokaman que coneixíem en Blog de Lestat

La Palmera

Els records se m’escapen de les mans
Com ocells que ja s’han fet grans
I volen volar en llibertat

Però els cops que vinc de l’estació
M’aturo un moment a aquell racó
I els ocells tornen per sí sols

Com si m’estiguessin esperant
Emprenen el seu vol com cada tarda.

I em prenc un temps per recordar
Tot mirant el pati mullat
i les finestres que es van entelant

I si tanco els ulls per un moment
em veig allà jugant i somrient
res no importa, m’estic uns minuts més

I tinc ganes de tornar
Quan no em feien por tantes coses

Però d’aquella vella escola
Ja queda ben poc
Només el rosa i algun rastre de gris als porticons
Vells companys, ara on sereu
Jo estic aquí plantat
Davant la vella palmera
Que ningú es va atrevir a enderrocar

I torno cap a casa amb el cap baix
Com acostumava a fer en aquells anys
Els ocells fa temps que van marxar
Però els records tornen al meu cap
Un altre cop i un altre cop i un altre cop
I em vaig fent gran

Rera els vidres entelats
Jo m’ho miro enyorat.

Leer Records en Blog de Lestat

"Es una lata
el trabajar"

Canción popular.

Leer Poesía Calurosa (2) en Blog de Lestat

"Pel goig de viure
fins al reducte càlid
d'un cos de dona."
Miquel Martí i Pol

(trad. "Por el goce de vivir/hasta el reducto cálido/de un cuerpo de mujer")

Leer Poesía Calurosa en Blog de Lestat

A dos carrers del teu cos

Cauen les paraules
Ara pesen massa, haurem d’esperar
A que arribi l’aire
Des d’aquí dalt no puc respirar

Ara visc aquí a prop, darrera de les dunes
A dos carrers del teu cos, a cinc minuts si m’apures
Aquí mai no estic sol, sempre hi ha coses per fer

Més de mil paraules
Que estan per llençar, no les faré servir
No em queden butxaques
Per guardar la sorra del rellotge antic

I ara que hem d’anar corrents,
no em queden banderes
Que defensar, al carrer sento que m’esperen
Ho sento però haig de marxar,
he deixat coses per fer
Massa coses per fer

Ara que tinc massa temps,
ara és quan tinc més pressa
Així que esperaré aquí prenent-me una cervesa
Diuen que hem d’anar tirant
que tenim coses que fer
Massa coses que fer

Cada cop més amunt
Però jo no sé volar més alt
Cada cop més feixuc
Es fa el camí però mai no sembla acabar
Cada cop més amunt
Però digue’m quan deixarem de caure

Amb les paraules
Que ara pesen massa, haurem d’esperar
A que arribi l’aire
Des d’aquí dalt no puc respirar

Més de mil paraules
Que estan per llençar, no les faré servir
Sobre les teulades
Provaré de passar la nit

Leer Nova cançó en Blog de Lestat

Les noies de les cançons de Sau eren les noies que em deixaven (o em negaven), els trens que vaig perdre passaven només a mitjanit, el món que volíem salvar encara ens està esperant, els poemes i promeses que un dia ens vam fer encara els porto escrits a la meva pell. Sense Sau, no hagués existit KomPotSer, ni “Mirant la lluna” (desfes-te els cabells com la primera nit...) i aquell dimecres qualsevol potser no ens haguéssim trobat per cantar “Glòria”. Amb Sau sempre he tingut una complicitat especial. Recordo trobar-me amb el llibre de química davant i amb el cap als núvols, somiant-me dalt de l’escenari i cantant (amb certa mala bava) “avui has perdut, avui he vençut”. Amb Sau, vam aprendre a escriure cançons, a dir t’estimo, a mirar la lluna i dir cursilades, a plorar, i a pensar que l’amor era una cosa increïble a la que mai no podríem arribar. Érem somiatruites, volíem aparentar ser rebels, i desitjàvem poder dir algun dia “digues-li al teu pare, nena, tot això menys el Rock’n’roll”.


Ara tinc 25 anys, i avui he comprat (o "me he agenciado", com diria Obo) "Sau (1986-1999) Un grapat de cançons per si un dia et fan falta". Realment ha estat un viatge pels carrers dels meus records. En el fons, no penso que Sau sigui un bon grup (com avui en dia entenem dir que un grup és bo), però ha estat un dels més importants per mi. Tornar a escoltar “Glòria”, “Si un dia he de tornar”, “Poemes i promeses”, ... totalment remasteritzades i algunes versions inèdites (poques i no tan inèdites) com “Fins el final”, “Fa molt temps que no sé res de tu”, ... bé valen les sis mil peles que m’ha costat la broma. Amb aquest disc triple, em sento que tanco una etapa musical (bé, encara ens queda el Pep) i vital. Gràcies Carles i Pep per les cançons que sempre m’han fet falta, i gràcies Albert i Esteve per deixar-me-les cantar amb vosaltres.

Leer Cançons que sempre m’han fet falta en Blog de Lestat

The Final CountDown - Europe

El objeto de esta misiva es la de reivindicar a una generación, lamía, la de todos aquellos que nacimos entre 1970 y 1977 (año arriba,año abajo), la de los que estamos currando de algo que nuestrospadres ni podían soñar, la que vemos que el piso que compraronnuestros padres ahora vale 20 o 30 veces más, la de los queestaremospagando nuestra vivienda hasta los 50 años.

Nosotros no estuvimos en la Guerra Civil, ni en mayo del 68, nicorrimos delante de los grises, no votamos la Constitución y nuestramemoria histórica comienza con el Mundial de España 82 y elNaranjito. Aunque nacimos en una dictadura, siempre hemos tenido unaconciencia democrática y la serie Cuéntame nos parece que es unamierda y que hace apología del franquismo. Por no vivir activamentela Transición se nos dice que no tenemos ideales y sabemos depolítica más que nuestros padres y de lo que nunca sabrán nuestroshermanos pequeños y descendientes.

Somos la última generación que hemos aprendido a jugar en la calle alas chapas, la peonza, las canicas, la comba, la goma o el rescatey,a la vez, somos la primera que hemos jugado a videojuegos, hemos idoa parques de atracciones o visto dibujos animados en color. LosReyesMagos no siempre nos traían lo que pedíamos, pero oíamos (y seguimosoyendo) que lo hemos tenido todo, a pesar de que los que vinierondespués de nosotros sí lo tienen realmente y nadie se lo dice.

Se nos ha etiquetado de generación X y tuvimos que tragarnos bodrioscomo Historias del Kronen o Reality Bites y creer que éramosnosotrosreflejados (si te gustaron en su momento, vuélvelas a ver, verás quechasco). Lloramos con la muerte de Chanquete, con la puta madre deMarco que no aparecía y con las putadas de la Señorita Rottenmayer;nuestra primera canción del verano fue "Los Pajaritos" (1981) ynuestra primera tele fue en blanco y negro.

Somos una generación que hemos visto a Maradona hacer campaña contrala droga, que nos reímos de un anuncio que decía que si el Madrideraotra vez campeón de Europa, que durante un tiempo tuvimos albaloncesto como el primero de los deportes.

Hemos vestido vaqueros de campana, de pitillo, de pata de elefante ycon la costura torcida; nuestro primer chándal era azul marino confranjas blancas en la manga y nuestras primeras zapatillas de marcalas tuvimos pasados los 10 años.

Entramos al colegio cuando aún existía Castilla la Vieja, cuando el1de noviembre era el día de Todos los Santos y no Halloween, cuandotodavía se podía repetir curso y el profesor te podía soltar unaostia; fuimos a la universidad con unas notas de corte del copón ycon una masificación acojonante, pidiendo prórrogas en la mili yobjetando. Somos los primeros en incorporarnos a trabajar a travésdeuna ETT y a los que no les cuesta un duro echarnos delcurro.

Siempre nos recuerdan acontecimientos de antes que naciéramos, comosi no hubiéramos vivido nada histórico. Nosotros hemos aprendido loque era el terrorismo contando chistes de Irene Villa, vimos caer elmuro de Berlín y a Boris Yelsin borracho tocarle el culo a unasecretaria; los de nuestra generación fueron a la guerra (Bosnia,etc.) cosa que nuestros padres no hicieron; gritamos OTAN no basesfuera, sin saber muy bien qué significaba y nos enteramos de golpeun11 de septiembre.

Aprendimos a programar el video antes que nadie, jugamos con elSpectrum, odiamos a Bill Gates, vimos a Perico Delgado anunciar losprimeros móviles y creímos que Internet sería un mundo libre.

Somos la generación de Espinete, Don Pimpón y Chema, el panaderofarlopero.Quién diría entonces que años más tarde, con España integrada en laUE, aquella niña morena habría de enseñarnos sus verguenzas (RuthGabriel).Los del incomparable "Planeador abajo" de Mazinger Z, los de Ulises31 y Comando G (que nunca acabó de gustar a nadie)

Somos la generación que fuimos al cine a ver las películas deParchís, y que durante años creímos que el de rojo (como quien diceel de en medio de los Chichos ) era Enrique Búmbury.

Los que crecieron escuchando a Europe y a ese grupete de imitadoresque les salió, unos tal Bon Jovi. Los de la explosión delChallenger,la cantada de Arkonada, Los mundos de Yupi y las pesetas rubias

Nos emocionamos con Superman, ET o En busca del Arca Perdida.Comiamos Phosquitos y los Tigretones eran lo mejor, aunque aquelloque empezaba (algo llamado Bollycao) no estaba del todo mal.

Somos la generación que vio a nuestros padres renegar de FelipeGonzález, del España mañana será republica y el OTAN No al OTAN Sí,los GAL y los contratos basura.

Somos la generación del Tocata, La Bola de Cristal (solo no puedes,con amigos sí), el Follow Me, El hipnótico "Planeta Imaginario", LosToreros Muertos, La Orquesta Mondragón, el abrazafarolas del Butanoyel Misissipi de Pepe Navarro con su inimitable Pepelu.

La generación de la quinta del buitre, de Hugo Sánchez, de Biriukov,Del Corral, Corbalán, Romay y que nos traumatizamos con las muertesde Fernando Martín y Petrovic (¿quién coño juega hoy en el Madrid debaloncesto?).

El 600 era el utilitario normal, el 124 un coche familiar y el 131una berlina de lujo.

El 23F nos pareció un buen día porque no hubo clase y poníanpelículas por la tele.

Nuestro grito de guerra fue "Tigres, Leones, todos quieren ser loscampeones" y descubrimos a las mujeres gracias a los tirantes de unatal Miriam Diaz Aroca.

La generación a la que le entra la risa floja cada vez que tratan devendernos que España es favorita para un mundial.

La última generación de las litronas y los porros, y qué coño, la última generación cuerda que ha habido.

Leer Mi generación en Blog de Lestat

RELLOTGES

Tinc un rellotge aturat en una butxaca
Un trencaclosques pendent, fotos de quan
Era petit, innocent, somiador sóc encara,
Algun cassette d'havaneres que s'està rallant.

Un cub de Rubick que només té una cara,
Al meu rellotge, la sorra se li està escapant,
Cinc mil dibuixos i algun còmic de Batman,
Llibres guixats, unes bales, la foto d'un gat.

El somni d'un nen que volia trepitjar la lluna,
L'enyor d'uns hiverns que mai no tornaran,
Tardes de diumenge
I allò de "la pruna vestida de dol"

Dies de pluja i de trons i contes de fades,
Vidres trencats d'estació, cançons de bressol
Dormir amb el llum tancat per primera vegada
Sentir que aclucant els ulls pots aturar el món.

Tinc un rellotge de sol en una butxaca
Tinc un que va endarrerit a l'altra mà
Ara que passen els anys i és aviat encara
Pujo a collir les flors del meu terrat.

El somni d'un nen que volia trepitjar la lluna,
L'enyor d'uns hiverns que mai no tornaran,
Tardes de diumenge
I allò de "la pruna vestida de dol"

Els somnis d'un nen que volia tocar les estrelles
l'enyor d'unes mans que ja mai l'acaronaran
Tardes de diumenge
Contes de l'Astèrix, tebeos i cantants.

Leer Rellotges en Blog de Lestat

Tomarte una guiness (o similar) con un buen amigo
Reir
Cambiar el mundo
Poner un nombre cutre al grupo

Parece un anuncio de compresas pero estas son algunas de las cosas que he hecho ultimamente y me han hecho sentir de puta madre en el camino. Gracias a todos por estar. Un saludo y que esta siga siendo la mejor web de la web (válgame la redundancia).

Hilo Musical cortesía de obokaman technologies, inc. ;-)
/musica/colectivo/camino.swf

Leer En el camino en Blog de Lestat