¿Quieres tener tu propio blog?
Un conte de vampirs a on surt la Janis
La primera imatge que vaig veure de la Janis em va impactar. Veia en ella la personificació de l'adolescència, aquell tren desbocat sense control ni destí que es precipitava cap a un lloc desconegut que em feia massa por conèixer. Però el primer gran sotrac va ser escoltar aquella veu cantant "cyyyyyyyyyyyyyyy baaaaaaby". Per mi, Janis era el que jo mai m'atreviria a ser. Aquell tren va marxar, deixant-me a mi a l'andana, espantat i confòs, cantant, això sí, cançons de desamor. Desitjava agafar aquell tren, i pujar al cotxe del John Milner, i barallar-me, navalla en mà, amb el James Dean allà al planetari. Però em vaig quedar allà, perplex, com "aquest homenet que tot ho fa bé" del Pi de la Serra, "que sempre camina, que sempre camina".
De vegades penso si no em vaig quedar allà massa temps, esperant un tren fantasma que mai no va arribar. De tots els trens que he perdut a la meva vida, em quedo amb el de la Janis. Però la vida seguia endevant, i jo havia d'inventar algun camí o alguna excusa per no quedar-me enrera. I així vaig fer, d'alguna manera, aprenent a tocar la guitarra i a fer cançons, per tal d'apropar-me a aquell tren. Potser m'enganyo, no ho sé, però almenys, sé que se sent quan, amb el cor en un puny, una noieta del nord et diu les paraules màgiques. Aquelles que obren la porta a la cova dels tresors.
